La meva casa

és la teva casa.

La meva vida és la teva vida.

La meva casa és

el meu lloc en el món:

El món de la gent que estima,

el món de la gent que lluita.

el món de la gent

que encara somnia.

La nostra casa és la vostra casa:

per compartir i per no defallir,

per estimar i per perdonar,

per confiar i per acollir.

La nostra casa s´il.lumina a la nit

i en ella hi trobem l´escalfor del sol.

Al llarg dels 25 anys d’història de la Fundació Marianao hi ha un fil conductor que ha estat present en el dia a dia del nostre treball. Ens referim a la “construcció de la comunitat”.

I això ho diem amb tota honestedat i fermesa, perquè ens hem negat sempre a esdevenir una “institució prestadora de serveis” que, de manera submisa davant els poders, exerceix la seva “acció social-caritativa” com si fóssim els moderns “herois ciutadans”, fins i tot reconeguts i premiats… que fan callar el clam de les persones empobrides i, alhora, les consciències institucionals responsables de l’eradicació de la pobresa i l’exclusió.

UNA COMUNITAT QUE “RE-CORDA” LA SEVA HISTÒRIA

I a punt de celebrar els 25 anys, convé tornar a fer memòria de les nostres arrels. La paraula “recordar” prové del llatí, de la unió de dues paraules: “re-cordar”. És a dir, “tornar a passar pel cor”, “rebobinar pel cor”… Tenim necessitat de fer memòria d’on venim, però no tan sols per fruir de la nostra “èpica històrica”, sinó sobre tot per contaminar-nos d’aquell impuls ètic i utòpic que sempre ha estat present en les persones i els projectes de la nostra Comunitat.

Han estat moltes les iniciatives que hem promogut des de la Fundació Marianao per convocar, acompanyar, organitzar… a la comunitat, en els diversos àmbits de treball i en els diferents sectors socials. Ens ha mogut, d’una banda, una actitud de rebel·lia, personal i col·lectiva, experimentant les fiblades al nostre cor en sentir el clamor de moltes persones, amb noms i cognoms, que patien i pateixen diversitat d’injustícies en la seva pròpia pell. I per això, no hem esperat a què l’Administració resolgués els problemes; nosaltres ens hem posat en camí per donar resposta a les necessitats socials.

Cal recordar que l’edifici de la Fundació esdevé el símbol d’aquesta actitud vital: Un grup de joves ”pre-ocupats” pels infants i joves del seu barri, “ocupen un edifici” i el rehabiten, per “ocupar-se d’ells”, creant alternatives que vertebren a tota la comunitat”.

MARIANAO: UNA COMUNITAT QUE SOMNIA, LLUITA I ESTIMA

Avui, l’arbre de la Fundació Marianao ha crescut, gràcies a unes potents arrels que sostenen amb força i vitalitat aquesta institució que, malgrat alguns moments de crisi interna o externa, sempre ha ressorgit amb més força que abans. Com ha estat això? A Marianao diem sovint: El que ens caracteritza no és tant el “què fem”, sinó més aviat el “com ho fem”, es a dir, l’estil de la nostra acció, la nostra manera peculiar d’estar en el món.

COMUNITAT DE MARIANAO: “EL NOSTRE LLOC EN EL MÓN ON PODEM FER REALITAT LES PETITES UTOPIES COMPARTIDES”

I aquesta comunitat organitzada ha estat capaç d’”empoderar-se”, esdevenint protagonista activa en la història d’un barri i d’una ciutat. Una comunitat que ha estat capaç de crear una “estructura de poder comunitari” on les persones “poden” canviar la seva realitat. On les persones, de manera personal i també comunitària, “poden” fer realitat els somnis compartits.

La nostra Fundació Marianao, al llarg d´aquests anys, ha promogut projectes i serveis socioeducatius adreçats a la infància i la joventut, persones adultes i amb caràcter general, a la població de la ciutat, incidint de manera especial en els col·lectius en situació de risc i vulnerabilitat social. Uns projectes que, sobre tot, han ajudat a vertebrar la construcció d’una comunitat on les persones en són veritablement les seves protagonistes.

Hem estat capaços de construir una comunitat que, defugint de personalismes, ha apostat per la construcció d’un model de socialització del lideratge, superant les dificultats, i dotant-nos d’instruments participatius per fomentar el protagonisme, l’autogestió i la participació de tothom.

A la comunitat de Marianao el concepte “treball comunitari” no és una idea, ni tan sols una metodologia. A Marianao “no fem treball comunitari”. A Marianao “som comunitat” i treballem per millorar-la i enfortir-la, des de dins. Per això, les persones que formem part de la comunitat de Marianao hi trobem en ella, de manera significativa, “el nostre lloc en el món on podem fer realitat les petites utopies compartides”.

LA FUNDACIÓ MARIANAO, PATRIMONI POPULAR DE SANT BOI

La Fundació Marianao ha jugat un paper rellevant també en la història de la nostra ciutat al llarg d’aquests vint-i-cinc anys. La seva intervenció ha estat molt important en les politiques socials, juvenils, culturals, urbanístiques i mediambientals. Així mateix, ha tingut i té un paper cabdal a la nostra ciutat, per l’enfortiment d’un teixit associatiu compromès amb el benestar dels santboians i santboianes, especialment d’aquells i aquelles que tenen més dificultats.

Actualment, la Fundació Marianao té un rellevant paper institucional, polític, cultural i social, a nivell de la ciutat de Sant Boi i comarca del Baix Llobregat. La Fundació Marianao, per les seves característiques històriques, està profundament arrelada als interessos populars, a la defensa dels sectors més empobrits de la nostra ciutat, al foment de la participació ciutadana activa; arrelada a la promoció de la consciència crítica, solidaria i participativa de les persones, a la transformació de les estructures que generen pobresa i exclusió social. Avui en dia, podem dir amb satisfacció: “La Fundació Marianao no pertany a algú en concret, és de tothom. Són tantes les persones, entitats i institucions… que l´han fet possible! Per això diem, la Fundació Marianao és patrimoni del poble de Sant Boi i, especialment, dels sectors més empobrits i vulnerables de la nostra ciutat”.

La Plataforma d’entitats cristianes amb els immigrants, de la cual forma parte la GOAC-HOAC de Sant Boi, acaba de hacer público un comunicado en relación a la repercusión de la crisis económica en las personas y familias inmigradas.

Impacto de la actual crisis económica en las personas y familias inmigradas

En la actual situación de crisis galopando, dónde las cifras del paro no dejan de aumentar afectando toda la población, queremos llamar la atención sobre los efectos en los colectivos inmigrados a nuestro hogar, uno de los que más están sufriendo la crisis, con unas connotaciones propias, añadidas a las que son comunes a todos los trabajadores. Queremos poner a la luz pública algunas de estas situaciones más lacerantes que se están viviendo:

El paro, con datos del final del primer trimestre de 2009 en Catalunya, es de 498.352, de los cuales 105.750 son extranjeros (125.4% de incremento del paro interanual en extranjeros, mientras que entre la población catalana el incremento es del 60.4% (fuente: Departamento de trabajo de la Generalitat de Catalunya)). Esto indica la dureza con que está afectando a este colectivo, lo cual está produciendo una situación de verdadera regresión en el proyecto migratorio de muchos, que ya habían conseguido una relativa estabilidad laboral, social y familiar, y que se manifiesta de diferentes maneras:

SEGUIR LLEGINT

En els darrers anys hi ha hagut un increment significatiu d’alumnat immigrant a les escoles i instituts de Sant Boi. Un fenomen que és només l’inici d’un procés que incrementarà la presència d’alumnat pertanyent a altres cultures, esdevenint un dels reptes més importants de l’ensenyament a casa nostra.

Tothom coincideix que cal garantir una justa i adequada integració de la població immigrant i resoldre les dificultats lingüístiques i d’inserció cultural dels alumnes recent arribats a Catalunya, i –alhora- que un dels mitjans fonamentals per aquesta integració és l´ensenyament. Però de la teoria a la realitat hi ha un abisme. Una dada: Prop del 90 % dels alumnes immigrants a Catalunya es troben en els centres públics, només cal constatar el cas de Sant Boi. Evitar la concentració dels nens immigrants en determinades escoles, hauria d’ésser un dels objectius prioritaris en la lluita per la inclusió social dels menors immigrants.

En aquests darrers anys, el Govern Central i la Generalitat, estan realitzant una política de recolzament a l’escola privada, en detriment de l’escola pública, i incomplint la mateixa LOGSE, llei en la qual es llegeix que el sector privat ha d’ésser subsidiari del públic. Mentre que els centres públics acullen a tota la població sense cap tipus de discriminació, les escoles privades concertades poden seleccionar les famílies que volen atendre. El cobrament de quotes –que teòricament no és obligatori- però és habitual i generalitzat, va en contra del principi de gratuïtat, contemplat per la mateixa Llei. Així mateix, el Departament d’Educació no vetlla perquè els centres concertats compleixin realment la normativa vigent que els obliga a reservar uns determinades places per alumnes amb necessitats educatives especials per aula.

Davant d’aquest repte, la resposta del Departament d’Educació de la Generalitat ha consistit en: minimitzar els efectes de l’allau d’alumnes immigrants a determinades escoles públiques; fer-ne, en el millor dels casos, un tractament merament lingüístic per la seva incorporació al nostre sistema educatiu; oferir recursos escadussers, a vegades inadequats i sovint descoordinats… Això ha comportat una manca d’estratègia per afrontar la situació, deixant els centres a la seva sort i iniciativa, i anant a remolc de les circumstàncies, sense fer una veritable previsió de futur.

Molts ciutadans i ciutadanes tenim el convenciment que la immigració no és “el problema” sinó que més enllà de les qüestions específiques, el fenomen de la immigració s’ha vingut a sumar a una realitat social i escolar ja existent que promou la marginació i estratificació classista, que s’ha evidenciat més, si cal.
Sens dubte, el repte de la immigració a l’escola requereix un plantejament integral i integrat. No existeixen solucions parcials, sinó que calen plans i estratègies globals, que vagin des de l’acollida i la matriculació, passant per l’aprenentatge de la llengua i les adaptacions curriculars, la convivència i integració escolar i social i la integració a la societat en igualtat d’oportunitats, amb projectes integrals adreçats a la infància i a la joventut, de manera transversal.

En el cas de Sant Boi de Llobregat, des de fa anys, diverses instàncies sindicals, professionals i educatives, reclamem la creació de l’Oficina Única de Matriculació, coordinada des de l’Ajuntament, que agrupi a tots els centres públics i concertats, per a garantir una distribució proporcional i equilibrada dels alumnes amb necessitats educatives especials, inclosos els nens immigrants, i amb un funcionament permanent al llarg de tot el curs escolar.

Alhora, demanem que el Departament d´Educació de la Generalitat faci un nou Decret de Matriculacions realment just i solidari, i on es contempli la creació d’aquestes Oficines Úniques de Matriculació, tot incorporant criteris reals de distribució equilibrada i proporcional dels alumnes immigrants i dels alumnes amb necessitats educatives especials entre la xarxa escolar pública i concertada.

A més, caldria implementar altres mesures complementàries. La Generalitat hauria de destinar més recursos per atendre la diversitat i, en concret, per atendre les necessitats de l’alumnat immigrant que arriba als nostres centres educatius. Recursos a l’interior de les escoles i instituts: professorat, materials, suport, recolzament de serveis educatius,… Eines i estratègies per fer un aprenentatge de les llengües, oficials i vehicular, gradual, flexible, obert, àgil i intensiu. Lluny de segregacions que encasellen i marginen, sinó en contacte amb els companys i el centre; formació del professorat, potenciar l’educació intercultural…
Alhora, cal promoure uns plans d’acollida integrals, que abastin l’interior i l’entorn dels centres educatius. Fets en col·laboració amb l’Ajuntament i els agents locals, ja que només si es fan conjuntament amb els centres i a nivell del seu entorn social proper es pot realitzar una veritable acollida.

Un altre aspecte molt important és el procés d’acollida i integració, ja que no es redueix només a unes actuacions a l’inici de la incorporació al sistema educatiu, sinó que es tracta d’un procés en el que intervenen múltiples components, que cal seguir al llarg de l’escolarització, per tal de garantir una educació bàsica que permeti la igualtat d’oportunitats com a qualsevol ciutadà. Per això, cal potenciar actuacions integrals i transversals per donar suport al procés d’inserció de les persones immigrants, amb la suma de totes les institucions públiques i sectors socials.

I tot això plegat exigeix un compromís de tota la societat. Ja que l’escola pot, i ha de ser generadora d’integració, però no pot ser l’ única. Només si va acompanyada d’altres dinàmiques socials, es podrà assolir els objectius que perseguim. En aquest sentit, des de la Fundació Marianao estem desenvolupant diversos projectes i serveis per donar suport a l’acollida i integració de la població immigrant des d’una opció per teixir i enfortir la xarxa social que generi dinàmiques d’acollida, suport, acompanyament de les persones immigrants, i –alhora- vetllant per fer-les protagonistes de la seva pròpia història i implementant accions comunitàries que incideixen en la transformació de la societat.

No cal ser un pagès per saber que una bona collita requereix d’una bona llavor, un bon abonament i un bon reg. També és obvi que qui conrea la terra no s’atura impacient davant de la llavor sembrada i crida amb totes les seves forces: Creix, maleïda siguis!

L’arbre de bambú: 7 anys fent arrels

Hi ha una cosa molt curiosa que succeeix amb el bambú japonès i que el transforma en no apte per a impacients: sembres la llavor, l’abones i t’ocupes de regar-la constantment. Durant els primers mesos no succeeix res gens apreciable. En realitat no passa res amb la seva llavor durant els primers set anys, fins a tal punt que un agricultor inexpert estaria convençut d’haver comprat llavors infèrtils.

No obstant això, durant el setè any, en un període de només sis setmanes, la planta de bambú creix més de 30 metres! Va trigar només sis setmanes a créixer? No, la veritat és que es va prendre set anys i sis setmanes per desenvolupar-se. Durant els primers set anys d’aparent inactivitat, aquest bambú estava generant un complex sistema d’arrels que li permetrien sostenir el creixement que anava a tenir després de set anys.

SEGUIR LLEGINT